Ja fa prop de tres setmanes que la quarta edició de l’AndArt es remena per Engolasters, i encara ho farà fins a mitjans del mes de setembre. No desvetllo res de nou si parlo de la importància de posar Andorra al mapa a través d’iniciatives artístiques i de natura. Ni de l’afegit de qualitat que suposa per a qualsevol visitant –de dins o fora del país–, arribar a Engolasters i poder vestir el passeig amb propostes artístiques. Enguany, però, crec que s’ha anat un pas més enllà. La pregunta mare de la biennal andorrana que interpel·lava els artistes participants a imaginar com seria confinar-se a la muntanya, ens obre de retruc la porta a la pròpia reflexió, tan necessària amb els temps que corren. El que molts hem sentit tancats els darrers mesos entre les parets de casa ha eclosionat en 50 propostes, idees i reflexions a l’entorn del món que ens ha deixat la pandèmia, però també amb la relació que mantenim amb la natura i en el mal que som incapaços d’evitar-li. Som una espècie invasora amb tendència a l’autodestrucció. Capaç del pitjor, però també del millor. La prova que no tot està perdut la conformen aquests petits espais de diàleg en què ens obliga a repensar la manera en com ens relacionem amb tot allò que ens envolta. La pandèmia ens ha obligat a parar, per veure qui som i on volem anar. La biennal ens dona les eines per establir aquesta conversa, que a més es fa caminant i gaudint d’un espai privilegiat. Ara només ens queda gaudir dels dies que ens queden i confiar que la tartera de Carroi torni a sumar-se en el paisatge del L’AndArt. Per demanar que no sigui.