Dimarts encara podia passar de tot: que continués el calendari previst, que s’ajornés o que s’hi renunciés definitivament. Avui, però, ja s’ha de saber si demà hi haurà cerimònia inaugural. Només cal comprovar si ahir es van disputar els primers partits de les competicions de beisbol i futbol, que eren les primeres que havien de començar, fins i tot abans que la flama olímpica arribés al peveter de l’estadi. El motiu oficial de tanta incertesa ha estat l’augment de casos de Covid-19 entre els membres de l’anomenada família olímpica (atletes, tècnics, representants de les delegacions, etc.). En concret, n’hi ha hagut 72 des de principi de juliol, que són molts, certament; però potser tampoc no són tants si es compara amb els centenars de persones que s’apleguen a la vila olímpica durant els Jocs. I, en qualsevol cas, costa d’entendre que s’hagin pogut celebrar fa ben poques setmanes totes les rondes del Campionat d’Europa de futbol, i amb seus repartides per diferents països i amb públic als estadis; i, en canvi, a Tòquio, que han tingut tot un any per preveure quines mesures aplicar davant la pandèmia (inclosa la vacunació de totes les persones de les diferents delegacions), hi hagi tants dubtes fins a l’últim moment. Espero que la notícia d’avui sigui que, finalment, demà començaran oficialment els Jocs, ja no tant per tota la inversió econòmica i emocional que han suposat i per tota la gent que fa cinc anys que es prepara, sinó també per garantir que hi haurà Jocs paralímpics al setembre, com a justa recompensa a uns atletes que possiblement siguin els que millor representen l’esperit olímpic.