El dia a dia en els diferents àmbits i cercles en els quals em moc em confirma que el català al nostre país està en desús. No em refereixo al coneixement, sinó a l’ús de la llengua en la quotidianitat, al carrer, quan vas a comprar, quan ens relacionem amb altres persones... Sí, ja ho sé, la meva experiència personal sola no val com a valor estadístic, però tampoc crec que només sigui una percepció. És un declivi progressiu que es produeix sense adonar-nos de tal manera que, per exemple, costi Déu i ajuda que en un centre comercial o supermercat o botiga especialitzada se’t dirigeixin en català i és una tasca titànica trobar algú que, a més, ho faci d’entrada. I això també passa als serveis públics, al transport, a les converses entre joves –educats a Andorra i en el sistema andorrà– totes elles majoritàriament en castellà... I és que una cosa són les dades estadístiques extretes a partir de les respostes en una enquesta de coneixements i usos lingüístics, i una altra és la realitat social existent en l’ús de les llengües al país. Tot i això, el darrer d’aquests estudis fet públic el 2019 ja ens mostrava l’indicador en el qual català i castellà són les llengües de referència, però amb una reculada del català per afavorir un creixement del bilingüisme. I com ens diria el sociolingüista Aracil, aquest és un estadi més en el procés de substitució d’una llengua per l’altra. Ja fa molts anys, més de vint, amb Montserrat Badia, aleshores cap del departament de Política Lingüística, debatíem en un programa de televisió sobre la salut del català i si corria el perill d’acabar sent únicament llengua d’institució. Anem pel camí.