Els cainistes i la petita llebre

Soc molt feliç quan ajudo a fer la motxilla a les noies i als nois del Campament CAINA. El dilluns 19 de juliol començaren a caminar cap a les Bordes de Perafita. La marxa continuarà a cap a Francolí, Roca de Pimes... per acabar el campament al Prat de Jarca del Forn de Canillo.

El Campament dels Aligots Itinerants dels Nois i Noies d’Andorra comprèn tres estius per recórrer durant una setmana els pics, els llacs i el tercer estiu els camins. Haver assaborit la natura més verge i bella del país dona el pas a ser monitor d’AINA.

Com a punt de sortida hem cantat l’Himne amb el qual es diuen cada matí bon dia i cada vespre, bona nit:

Hi ha un campament entre muntanyes / som els aligots itinerants / pugem per pics, llacs i camins / ja traçats de fa molts anys.

Motxilla, xiruques i no res més / ens cal per anar de campaments / fem focs de camp i cantant cançons / sota l’estrella de nit.

Amb la suor del meu esforç / portant la bandera al cor / som el jovent emprenedor / tots ens coneixem i no res més / ens cal per anar a campaments...

Els dono un cop de mà a l’hora d’omplir la motxilla. Els poso aquells cinc valors que tant m’han ajudat a fer camí i per guanyar reptes i pics: 1) El valor del silenci, que és l’estri favorit de la contemplació, de la música dels ocells i del vent que acaricia els pins (els mòbils, les pantalles, el rellotge... corquen la vida interior); 2) El valor d’obrir els ulls. Diu el poeta Peguy: “Utiliser le regard pour voir ce que l’on voit”. Sant Francesc d’Assís veu en cada criatura una germana. Li diu a la rosa: “No em parlis tant de la bellesa de Déu que embogiré d’alegria!”; 3) El valor de la veritable llibertat perquè sabem i contemplem el cim que volem ascendir i en coneixem el camí que hi mena. Els joves que no tenen un ideal, van totalment perduts fins al punt que alguns s’amaguen en les addiccions; i si el tenen i no en coneixen el camí, la seva vida és una angoixa. 4) El valor de compartir. L’ànima de CAINA és el compartir des del pes de la motxilla fins a la cuina, preparar el foc de camp, escriure el diari del campament... 5) El valor de la convivència. La vida no té sentit sense el familiar, l’amic, l’altre. Cada cainista s’enduu a casa la lliçó del CONVIURE.

Dijous, 22 de juliol, visito el campament que ja ha arribat a la Roca de Pimes. És el dia de la “pausa”. Em conviden a dinar. Els regalo a les postres un conte per encoratjar-los a ser PINYA, és a dir, saber acollir i respectar tots els companys. Vet aquí, quan fa 56 anys vaig arribar a Canillo, el bosc de la Devesassa era habitat per moltes famílies d’esquirols. Alguns d’ells baixaven al prat de Sant Joan per enfilar-se als pollancres. Volien guanyar-se la meva amistat. Després un coronavirus els va fer desaparèixer. M’han deixat un gran buit. Un dia em vaig trobar al bosc de les Fonts una petita llebre que anava perduda. L’observava com buscava desesperadament la mare, però no la va trobar enlloc.

Mig plorosa i amb molta por es va refugiar en un cau. Però es va trobar amb la sorpresa que ja estava habitat per una família d’esquirols. La jove llebreta encara agafà més por. Volia fugir quan els esquirols li van dir que podia quedar-se i la van acollir.

La família dels esquirols era: el mascle pare, la mare i tres esquirols petits i entremaliats que encara no havien vist mai una llebre. Se la miraven expectants i anaven fent seva la imatge de la petita perduda.

La convidaren a quedar-se al cau. Els seus costums eren diferents i també el seu sistema alimentari, però respectant-se tal com eren, els esquirols no tenien cap inconvenient que es quedés amb ells. La petita llebre en trobar tant de caliu es va quedar sense dubtar gens ni mica. No tenia ningú i havia trobat una nova família, una nova casa. S’esforçaria per adaptar-se al màxim al seu ritme i així conviurien en pau.

Els tres petits esquirols estaven molt contents amb la nova amiga i l’acceptaven tot i veure-la diferent d’ells.

Van compartir jocs... Si feien curses, la llebre sempre guanyava, però per enfilar-se als arbres, ella no estava preparada i contemplava com els seus amics li anaven tirant pinyes des de dalt. Era un joc molt divertit i s’ho passaven bé.

Eren diferents.. però compartien la vida amb respecte i allò els feia viure plens de felicitat.

Els cainistes em confien: “Mossèn, tot fent camí ens cuidem per poder cuidar. L’ADN de CAINA implica posar sempre els companys vulnerables al centre del campament per acompanyar-los millor. Dins del grup tenim diverses espiritualitats. Entre tots gestionem les diferències, els conflictes i posem tots els recursos per treballar les nostres emocions.”

De tornada a casa, pujo a donar gràcies a la dolça Mare de tots, la meva confident. Em somriu i em mostra la seva mà oberta i estesa.