I el braç cau, desmaiat per sobre les ratlles d’una gandula de platja. Els tous dels dits llisquen pesats fins a la sorra calenta, dibuixant sense esma ones atzaroses. Ja van tres burilles que trobo esfilagarsades. I més enllà, els nens juguen, esquitxant crits arran de l’aigua. Dies de vent i de sal. Dies en què el temps no passa. Dies que passen massa de pressa. Entre el son i la vetlla. Amb els pensaments perduts. Miro d’entrellucar els ulls sota una llum despietada i ferotge, a veure si veig algú conegut a qui demanar una cervesa fresca, amb l’escuma perfecta. Ja l’imagino, en un got gelat, traspuant una promesa. Però ningú no em mira. Encara puc esperar, malgrat la gola eixuta. Malgrat que el para-sol sembla que s’ha girat d’esquena i deixa que piqui el sol –no recordo quant temps fa que m’he posat la crema–, però no tinc forces per incorporar-me. I mentre espero que una ànima pietosa m’endevini els assedegats pensaments, l’únic que regalima és la suor per l’esquena. Hauria de canviar de postura. Però no ho faig. Dolce far niente. En un exercici avançat de meditació transcendental, miro d’evadir-me de la gola seca, l’esquena xopa, les cuixes calentes i l’aspror de la sorra sobre la pell. Només respiro. A poc a poc. I percebo l’aire calent que penetra als narius i com en surt, tebi i opac. I així va passant l’estona. Sense fer res. Sense res a fer. I la cervesa que no arriba, i la sorra que cou. I els nens que criden. I potser sí, que ja em toca moure’m. Però espera, encara una mica més. La mandra requereix molta dedicació i un any més, tot just arribo a deixeble.