L’espai de llibertat que adquirim els que podem gaudir de vacances allunyats del tràfec que durant tot l’any ens manté tensionats em recorda un dels assajos que he llegit recentment de Peter Sloterdijk: Estrès i llibertat (Arcàdia, 2016). El filòsof alemany reflexiona al voltant de la idea de societat en la qual el vincle social dels integrants d’una comunitat no és altre que el de les preocupacions a les quals ens sotmeten els poder dominants i, conseqüentment, ens estressem col·lectivament. En aquest context, som lliures realment? Si hi ha algun dubte de la resposta, aquesta la trobem en el plaer de disposar com a individus d’espais lliures de tensions –ja siguin vacances o ja siguin altres moments en els quals creiem trobar la llibertat individual perquè ens despreocupem de l’estrès–. És un retorn a Jean-Jaques Rousseau. La teoria que va desenvolupant el filòsof alemany en l’assaig ens fa entrar en certa contradicció: els espais de llibertat individual, quasi d’aïllament, dels quals gaudim durant uns dies a l’estiu o en passejades solitàries per la muntanya la resta de l’any, enfront les conquestes que com a societat, com a col·lectivitat, hem assolit. La resolució la dona el mateix Sloterdijk davant la impossibilitat del passeig de Roussaeu o de quedar-nos sempre aturats en unes vacances, es tracta de “tornar a posar d’acord el sentit de la llibertat individual i de la civilització liberal”, o dit d’una altra manera, “assumir un mateix una càrrega després de desfer-se de les càrregues” retornant a la llibertat el seu concepte de generositat.