Els Jocs de Tòquio ja tomben l’equador. Agost ha arribat, Nadal és a la cantonada i les Olimpíades sense públic són un nyap. Per molt que mitjans, periodistes, enviats especials, col·laboradors, tècnics i exatletes facin teatre (del dolent) amb entonacions impostades, la cosa no transmet emoció. Almenys els responsables del senyal televisiu planetari han tingut la decència de no retocar virtualment ni la imatge ni el so. Cosa que tractant-se del Japó hauria estat perfectament possible. Igualment dubto que Goku, Doraemon i companyia –fins aquí arriba el meu anime– omplint estadis i pavellons d’acció i animacions sonores, aconseguissin animar el cotarro a traves de la TV en HD. Mai sabrem si el trencament psicològic de Simone Biles hagués estat tal amb el bullici i l’energia emocional que desprèn la gent en aquests esdeveniments. Els segles passen, els costums i les modes canvien, però el públic –es foti de fred o es deshidrati sota un sol abrasador– és l’element imprescindible de qualsevol espectacle que es vulgui exitós i multitudinari. O no hi havia públic a les carnisseries de tota mena que la civilitzada Roma organitzava? I que ningú s’escandalitzi que hi ha pitjor on triar. També he de confessar que malgrat les circumstàncies intentaré no perdre’m les proves de velocitat. Tinc ben guardada en la memòria la final dels 100 m (Seül 1988) en què el “fill del vent” va fer la millor cursa de la seva carrera, i va quedar segon. I tant me fot que Ben Johnson fos desqualificat per dopatge. La cara de Carl Lewis a l’arribada és una imatge impagable. Per la resta, aquesta és una disquisició... Olímpica!