L’alliberament de l’ús d’edificis públics perquè empreses privades en treguin profit és una pràctica bastant corrent en societats governades sobretot per mandataris neoliberals, bàsicament perquè veuen com un maldecap la gestió de l’immoble en qüestió, tant pel que fa a l’activitat que s’hi destina com pel manteniment estructural que requereix el pas del temps. Sobre gustos ideològics a l’hora de gestionar una administració tothom és lliure d’escollir (i el ciutadà de votar). Ara bé, hauria d’haver-hi algunes línies vermelles marcades per la pròpia consciència social que estaria bé delimitar-les, com per exemple la del món educatiu.
El debat sobre la destinació en el seu ús de l’hotel Casamanya va una mica més enllà de la trifulga entre les diferents faccions del quart (que ja és dir). Ens fixarem en una: no és comprensible que des d’una institució pública (perquè el quart ho és, oi?) es vulgui destinar un immoble de la seva propietat a un sistema educatiu privat, per molt prestigi que tingui. Ja va caure en aquest error el comú d’Andorra la Vella fa tres anys que en lloc de solucionar la seva incapacitat per gestionar un alberg públic va decidir canviar-ne el seu ús i, via concessió, cedir-lo a una escola privada.
No tinc res en contra de l’ensenyament privat, però estarem d’acord que l’administració ha de vetllar pel bé públic i, sobretot, en temes educatius el que ha de fer és vetllar per enfortir el sistema públic d’ensenyament i no afavorir la competència privada.