L’onada de calor només és una de les moltes i variades conseqüències del modus de vida que impulsem des de fa un grapat de segles. La revolució industrial va suposar l’inici del millor que hem donat com espècie i també del pitjor. Els senyals que no progressàvem adequadament han abundat des del darrer terç del segle XX, però és més fàcil perpetuar el model que fer un canvi. Fa calor, massa calor i des dels centres de poder no semblen gaire preocupats. I per centres de poder no vull dir agències del clima, ni organismes internacionals. Fa calor, massa calor i potser aquesta semblarà una visió molt alarmista, per no dir catastrofista, del futur -no tan llunyà- que ens espera. Però que estic dient! És estiu, ja ens preocuparem de tot plegat a la tardor, ara el que toca és distreure’s i passar-ho bé, en les possibilitats de cadascú... Prou feina tenim ja amb l’enèsima onada de la pandèmia com per a sobre preocupar-nos per canviar el model socioeconòmic que governa la humanitat amb mà de ferro, abans que els estralls que estem causant a la nostra llar -i per llar em refereixo a la Terra- siguin irreversibles. La panoràmica des del Casamanya al caure la tarda és una meravella que talla la respiració -sobre tot quan acabes d’arribar al cim. Com aquesta n’hi ha incomptables (meravelles) arreu del planeta. La natura ens ofereix gratuïtament un espectacle inversemblant de llum, formes, colors, sons i olors, amb cada sortida i posta de sol, nit i dia, fins i tot als llocs i espais més inhòspits del planeta. Amb tanta calor costa discernir cap on anem. Potser perquè ja no està en les nostres mans... O si!