Un agraïment des de l'illa de Menorca

Som amants del Pirineu Andorrà -que per cert ha de ser la muntanya més bella de tot el Pirineu- i el meu marit i jo l’hem visitat diverses vegades per fer excursionisme. Però aquest any, vaig tenir un contratemps molt inesperat que va ser atès de forma encomiable, la qual em sento obligada a fer pública. A sobre de la grava en el camí baixant al pàrquing, després d’una relliscada tan ximple, tornant del Circ dels Pessos fa dues setmanes, em vaig trencar la tíbia i el peroné. Per aquelles coincidències caminava prop d’una infermera que portava una farmaciola, de manera que em va immobilitzar la fractura amb llenya agafada a la banda del camí on vaig caure. La seva tasca va ser totalment anònima, i no vaig poder fer res més que donar-li les gràcies. No va voler donar el seu nom. També la sort era que l’helicòpter dels bombers estava sobrevolant la zona, i van baixar per evacuar-me en llitera amb una cura i una delicadesa que cal agrair.

Em van portar a l’hospital de Meritxell, i a la 3a planta de traumatologia, em va atendre el traumatòleg dr. David Muñeton. Vaig ser operada per ell, i Dr. David Bravo, anestesiada per la Dra. Laura Velasco. Vaig estar hospitalitzada a l’habitació 334 des del 23 de juliol fins al 28, i durant aquest temps, l’atenció rebuda de les infermeres, auxiliars i ajudants va ser amable i exemplar- Cal felicitar, doncs, a l’organització de l’hospital .

Suposo que els rescats i ingressos hospitalaris d’aquest índole són pa de cada dia al Pirineu Andorrà, però des de dins per a la persona que ha passat per semblants circumstàncies, ja que l’impacte de la situació és inimaginable si no us ha passat.

Voldria mitjançant les pàgines d’aquest diari, estendre les meves efusives gràcies a tothom, dels quals no me n’oblidaré mai. Els serveis han estat excel·lents, per això he volgut publicar les paraules que els implicats es mereixen: els bombers del rescat Oscar Sant i Najib Cueja, les infermes i auxiliars i personal de l’hospital de la tercera planta i admissions: Tatiana, Sara, Miriam, Marisa, Felipe, Sandra i d’altres dels quals no vaig arribar a saber els seus noms.

També unes paraules d’agraïment cap al Càmping Canillo, on sempre ens hem allotjat en una caravana cada any, la propietària del càmping va ser molt solidària amb el meu marit. Es va desdoblar per cooperar.

Però l’any que ve tornarem de nou! Andorra té un encant magnètic per a nosaltres que és molt més gran que la mala fortuna d’un accident com aquest el qual cal posar en la seva perspectiva i aprendre d’això.