Fa pocs dies llegia que a uns músics espontanis, que s’havien instal·lat al centre de la capital per guanyar monedes a canvi d’oferir la seva música als passavolants, se’ls havia convidat amablement a marxar. Sent estrictes complidors de les normes, és cert que els músics en qüestió no devien tenir el permís per fer aquell concert improvisat, i tampoc complien la legislació comercial que els permetia intercanviar música per diners. És cert, doncs, que la seva actuació no estava permesa. No em deixa de sorprendre, tanmateix, la sistematicitat amb la qual s’actua vers la cultura espontània, i la poca contundència amb altres emissions sonores. Que es reprimeixi un músic (encara que amablement) abans que un tub d’escapament trucat és d’allò més curiós, sincerament. I ja que parlem de música al carrer, les poques vegades que m’aventuro a caminar per l’eix comercial del país he d’aguantar sempre els decibels pujats de to de moltes botigues, especialment de roba, que inunden l’espai públic amb música (o directament amb soroll). Tanmateix, mai he vist que les autoritats policials entressin en aquestes botigues a dir als seus responsables que no tenien permís per posar la seva música al carrer. Que aquests establiments paguin impostos de comerç no vol dir que puguin envair l’espai públic amb el seu fil musical amb altaveus apuntant directament al carrer, penso. Potser caldria evitar aquestes arbitrarietats i actuar de la mateixa manera en tots els casos. Si uns no poden actuar al carrer sense permís, potser d’altres tampoc haurien de poder vomitar-hi alegrament i sense mesura el seu fil musical.