No puc amagar una certa debilitat pel 16 d’agost. Ve després del 15, un dia que marca l’equador de les vacances de molta gent i segurament també un dels que més turistes i visitants rebem al país, marcant aquell punt d’inflexió que mentalment ja et situa enfilant la recta final de la quinzena que ve al davant. En el terreny eclesiàstic, una de les jornades més celebrades en el calendari catòlic per la festivitat de l’assumpció de Maria. I en l’àmbit festiu, hom hi té en l’imaginari que es tracta segurament del dia que més festes majors se celebren arreu dels territoris amb qui compartim cultura i tradicions, un atractiu per als qui es trobin gaudint de vacances en aquests indrets.
I després ve el 16, que no per ser el dia següent és menys important. Al contrari. A casa nostra tres parròquies i un poble en fan festa: Canillo, Encamp, la Massana i Sornàs. No és poca cosa, és Sant Roc. A Sornàs fem festa gran, no en va la nostra església porta el seu nom; mentre que a Canillo dediquen la jornada a la celebració, a Encamp i a la Massana els serveix per tancar el seu darrer dia de festa major. Com podem constatar, la tradició de celebrar Sant Roc està molt arrelada entre nosaltres; sorgida en les èpoques de pesta i malalties infeccioses o per protegir-nos de les tempestes, segons quina llegenda un es cregui, però que amb el temps, com acostuma a passar amb la majoria de devocions religioses esdevingudes celebracions festives, ha acabat convertint-se en festa popular. I esperem que l’any vinent ho puguem fer encara amb un xic més de gent i d’alegria.