Fa quatre dies s’acabava el món. Fa quatre dies la pandèmia era un avís que havíem de canviar la manera com vivim. Fa quatre dies teníem l’oportunitat de redreçar el rumb abans que el canvi climàtic sigui fatídicament irreversible. Fa quatre dies la lluita contra Estat Islàmic semblava donar resultats, etc. A hores d’ara, comptem les onades de la Covid-19 com es comptabilitzen les temporades de sèries i concursos a la TV, o les lligues esportives. A hores d’ara, els fenòmens meteorològics extrems des dels huracans fins a les pluges torrencials i les onades de calor tropicals fora de latitud van pel mateix camí. A hores d’ara les conseqüències que se’n deriven –incendis, inundacions, sequeres i fam– competeixen per un lloc al rànquing històric. A hores d’ara els talibans controlen l’Afganistan i Kabul és una repetició de la caiguda de Saigon l’abril del 1975. La història és cabronament tossuda i els EUA i països aliats han tornat a ensopegar-hi. Simultàniament, a hores d’ara la gent emplena a petar platges i muntanyes, hotels, eixos comercials, apartaments, pàrquings i cases rurals, places i pobles com si no hi hagués demà. Som així, per moltes voltes que hi donem. Les intencions per millorar el nostre futur i el que realment fem circulen per vies divergents. Des de la perspectiva del planeta –extrapolant els 4.500 milions d’anys d’existència de la Terra en una jornada de 24 hores–, els humans fem la nostra aparició en els darrers segons del dia. No ens ha fet falta més temps per demostrar, amb total eficiència i eficàcia, la capacitat d’autodestrucció que ens defineix com a espècie!