No puc evitar-ho. Quan arriben els plats a taula sempre tinc la sensació que allò que ha demanat l’altre sempre fa més bona fila que el que em posen al davant. Allò que sobre el paper prometia ser un festival de mandonguilles amb sípia, acaba sent un deslluït succedani davant el lluç amb cloïsses que li posen al de la taula del fons. Sempre em passa igual: tant és si demano pizza o peix, al final, quan arriba el meu plat, surt de la cuina allò que realment em venia de gust i que no he sabut veure a la carta. Mentre marejo les mandonguilles sense acabar-les de tastar, faig la imprescindible fotografia per a l’Instagram, des d’on retransmeto les vacances des del millor angle possible. Com si tot fos bonic, si més no per imaginar com hauria pogut ser, si més no perquè els altres s’ho pensin. El del lluç tampoc fa gaire cas del plat. Està massa pendent de la parella que seu al davant. Un matrimoni ben avingut, que riu i parla, com si hi hagués alternativa al telèfon mòbil mentre es menja. No us penseu pas que tot és idíl·lic: ella, una senyora estupenda, no pot evitar pensar que la seva parella segur que l’estimaria més si no fes panxeta i lluís al vent una rossa melena salvatge i provocativa. Just com la que acaba d’entrar per la porta i que ell no ha pogut evitar mirar de gairell. La rossa sense panxeta se’ls mira sense veure’ls i s’anticipa resignada a la magra amanida d’alvocat que és l’únic que es pot permetre per mantenir la línia. De ben segur, gaudiria més de les meves mandonguilles amb sípia, però jo estic tan ocupada fent les fotos del plat que ni tan sols me n’he adonat.