És un clàssic descobrir la superficialitat d’algunes emissions de la cadena de televisió Telecinco, pal de paller de l’empresa Mediaset Espanya Comunicación. Ningú ignora que són programes on s’esbomba sense miraments la vida privada de personatges singulars, d’una fauna social que a Espanya anomenen famosos, i on es fan repassos complets de les seves vivències i misèries. Vista la regularitat i les altes freqüències d’aquests tipus de premsa groga, amb shares d’audiència de rècord, podem pensar absolutament que aquest model de televisió interessa i enganxa el públic en general, aportant alhora sucosos beneficis empresarials. Observant aquesta situació, algú s’arriscaria a posar una nota de suspens al nivell cultural d’aquesta ciutadania teleaddicta? Evidentment aquest fenomen no neix per casualitat i tampoc creix per generació espontània. Ha estat el fruit d’un laboriós estudi de mercat. És per això que penso que la persona més intel·ligent d’Espanya és un italià, el seu CEO.
A Andorra som també consumidors dels mateixos productes audiovisuals, tot i criticant-los per preservar una certa decència: són les contradiccions indefugibles de la condició humana. Les xarxes socials són un mitjà de resolució instantània, on també s’exposen en un aparador, per exemple, unes vacances idíl·liques i les experiències associades, sempre amb la documentació gràfica inclosa. Mai he sabut si aquest afany obeeix a l’enaltiment d’un pecat capital, a la vanitat, a l’exhibicionisme o be solament és un missatge subliminal al lladre, per assabentar-lo que no hi ha ningú a casa.