En una darrera conversa de terrassa al bar Quim, una ordinenca se’m lamentava que el seu vot no servís per a res. És a dir, matisava, sí que servia per donar suport a una de les diferents opcions polítiques que concorren a les eleccions, però que un cop dipositat ja no es tenia en consideració la seva opinió. Aquest fet el qualificava de més greu si el vot havia estat per l’equip guanyador, ja que amb els sufragis obtinguts feien i desfeien encara que anés en direcció oposada al que pensava l’electora. Aquesta sensació d’oblit institucional, un cop ja s’ha obtingut del ciutadà el suport necessari per governar i que molts electors expressen, no és nova. Cert que la resposta més fàcil que se li podria fer a l’ordinenca en qüestió és que per això hi ha els programes amb què els partits es presenten als comicis, però tant cert és com que la majoria de programes són pur màrqueting amb frases fetes grandiloqüents que no entren al moll de l’os (amb honorables excepcions, tot s’ha de dir). Ara bé, siguin o no exhaustius els programes electorals, al llarg d’una legislatura o d’un mandat sempre surten qüestions no previstes i que possiblement poden canviar, ja no només la mirada de l’elector que ha fet confiança a qui governa, sinó fins i tot el projecte amb el qual s’ha presentat. És en aquests moments quan qui mana ha de saber establir un debat amb els ciutadans del territori per ponderar quins avantatges en traiem com a societat d’una determinada decisió i si aquests pesen més que els aspectes negatius. No és altra cosa que aplicar fórmules de democràcia participativa que donin més veu als ciutadans en la presa de decisions. N’anem molt mancats.