L’estiu abaixa el teló... Bon moment per recapitular. Res especial ni cap destinació exòtica. Potser és per això que redescobrir la muntanya –gràcies a les meves filles– ha estat motiu de celebració. Qui ho diria, fites (cims) que no hagués imaginat només un any enrere! Gaudir les tranquil·les passejades amb la Gemma al capvespre aprofitant la fresca en alçada, bones sobretot per ventilar el terrat. L’escapada –finalment tots quatre– per fer el llangardaix sobre la sorra un parell de dies en el nostre racó de platja preferit ha estat l’alteració estival més significada. Amics que venen o anem, algun que altre àpat o la cerveseta de rigor. Moments simples per recordar. Molta lectura, servidor quasi tota negra i alguna que altra sèrie, del mateix color. Tot i així deixar el món de banda uns dies ha estat impossible. No tinc cap sistema infal·lible per abstreure’s dels fets majors de l’actualitat i de vegades ni dels menors. Del caos de l’Afganistan al comiat de Messi, hom acaba assabentant-se de desgràcies. I també de les gràcies, per dir-ne d’alguna manera, com la piulada de Josep Rull. Un dels prohoms del procés –ex-pres polític en diuen ara– que creu incomprensible i intolerable que hi hagi senyals verticals d’orientació a l’Empordà on Perpinyà apareix amb grafia francesa. Te bemolls la cosa. I que tingui la cara dura de demanar perdó “per no haver-ho arreglat quan era conseller” és per enviar-lo a regar més enllà de la merda. No es pot ser mes pocavergonya. Perpinyà/Perpignan, final surrealista per aquesta darrera disquisició estival.