Des de primera hora del matí, els equips de tèrmits humans es reparteixen la feina. Mentre uns escampen un núvol de tovalloles, para-sols, neveres i gandules plegables resseguint la primera línia de mar, uns altres bloquegen les torradores, cafeteres i taules parades, i inicien el compte enrere per buidar safates, plats i dispensadors. Mai tan palesa va ser l’avarícia com en els bufets de l’esmorzar d’un hotel de gamma mitjana prop de la platja. Plats babèlics que acumulen ous, salsitxes, torrades, melmelada i croissants –tot barrejat– en un equilibri precari construït sense vergonya ni prudència. Sucs, llets, iogurts i cereals que s’escampen sobre la taula –en un principi– per acabar entaforats dins de la bossa de la platja a mesura que l’hora d’abandonar la sala els encalça i es fa de mal contenir l’escampall de tovalloles a la sorra. No deixa de ser curiós com se li obre la gana a la gent quan està tot inclòs dins el preu. Gairebé tant com s’activa el gen de l’ànsia estalviadora i previsora de les persones que saben que un cop fora de l’hotel, la fam és un enemic terrible que assetja a cada cantonada i per la qual cal estar ben preparades. Encara que la fruita acabi al fons del cabàs feta un immenjable puré fosc i calent només apte per a mosques sense manies. Però tu, arreplega, i guarda tovallons plens d’engrunes, per si de cas ens calguessin. Que en el pitjor dels casos, millor que ho llancem nosaltres, que per això ho hem pagat. Al marxar, després d’un sospir generalitzat d’alleujament, ja sense crits ni soroll, podem mirar d’esmorzar en pau sobre les runes de les hordes.