Dipositar adhesius fent crítica i burla de Conxita Marsol al mobiliari urbà d’Andorra la Vella no sembla una manera seriosa d’oposició a la seva gestió de cònsol major. S’ha de reconèixer, però, que elaborar etiquetes i encolar-les per tota la parròquia en elements urbans és una manera molt treballada de realitzar atacs polítics, inimaginable quan a l’era d’internet i amb l’ajuda de les xarxes socials la difusió d’un missatge pot arribar a ser molt més potent. No tinc res en contra de la llibertat d’expressió, que penso que està molt ben assentada a la nostra societat. També penso que el mobiliari urbà, que és un component neutre d’utilitat universal per a la ciutadania, no és el suport publicitari més adient per expressar-la. Podem debatre per enèsima vegada quan l’abús de la llibertat d’expressió pot esdevindre una ofesa i fins i tot un delicte? Jo em quedo amb el respecte, un concepte moral que acostuma malauradament a obviar-se en l’àmbit de la confrontació política. Enfrontar-s’hi amb l’escarni de les enganxines autodefineix l’autor anònim com un covard de nivell mediocre. Personalment no em desagrada l’estil de la cònsol major d’Andorra la Vella, una persona vital, de sang calenta, implicada fins a les últimes conseqüències, però també a voltes excessiva, com quan aquell matí es desperta i talla un carrer, envaint de forma imperialista la parròquia veïna amb la senyalització escaient, i complicant alhora la mobilitat de tota la conurbació central. La rectificació immediata i assenyada de l’error humà s’ha de posar, però, en el seu crèdit polític.