Fa uns mesos, un mitjà de comunicació del país em va fer una gran oferta: treballar de franc. Pel que sembla, necessitaven omplir contingut i, com que a mi m’agrada escriure i em dedico al món del llibre, van pensar que potser voldria omplir pàgines del seu mitjà parlant de llibres d’Andorra i el Pirineu pel mòdic preu de zero euros la peça. Aleshores vaig decidir penjar un vídeo a les xarxes socials per explicar la meva vivència i, de sorpresa, diversos coneguts em van escriure explicant-me situacions idèntiques. Pel que sembla, és una pràctica habitual a casa nostra buscar col·laboradors de franc (o esclaus, per ser exactes) entre la gent del món de la cultura, perquè com que ens agrada escriure, explicar història, tocar un instrument o dansar, per exemple, segur que estem disposats a fer-ho gratuïtament a canvi que aparegui el nostre nom. Penso que tots els que ens dediquem a la cultura, latu sensu, estem disposats a col·laborar com sigui per fer viable una iniciativa, fins i tot moltes vegades oferint gratuïtament el nostre esforç o talent com a col·laboració. El que fem ho fem perquè hi creiem i per voluntat, no per diners únicament, perquè si no ja ens hauríem buscat la vida en una altra banda. Això no vol dir, tanmateix, que estiguem disposats a treballar de franc, com si la nostra formació, coneixement o habilitat no tingués cap valor, i com si no tinguéssim factures per pagar. Qui proposa a algú del món de la cultura de treballar gratis, a part d’insultar-lo, li està dient que allò que fa no val absolutament res. Això sí, els qui ho proposen són els primers que esperen cobrar un bon sou a final de mes...