Un dels indicadors més curiosos que avisen que l’estiu it’s over, kaput, finito... ha fet acte de presència, amb britànica puntualitat. Passen els anys, esdevenim digitals, vivim enxarxats, ens comuniquem virtualment, llegim els diaris online, però els col·leccionables per fascicles resisteixen, impertèrrits a les modes i els canvis. No sé qui els compra –és evident que algú perquè si les xifres no sortissin, ja no existirien– però em continuen sorprenent. Deixant de banda la pasta que costen, el preu regalat dels primers fascicles només és un esquer, ho tenen tot en contra. Els pisos són cada vegada més petits. L’espai d’emmagatzematge està, literalment parlant, en un núvol. La paciència ja no és vista com a virtut o això sembla; ho volem tot immediatament. Fins i tot empaqueten les sèries per temporades complertes, perquè no calgui esperar una setmana entre capítol i capítol –i hi ha qui les necessita totes (les temporades) a disposició per no passar ànsia–. No m’allargaré buscant més raons. I no tinc res contra el col·leccionisme. Qui no ha col·leccionat quelcom en algun moment? Molt bé, d’acord, vostè potser no! Però és que les –en plural– col·leccions d’aquesta temporada són de camions. Camions americans d’una banda i espanyols de l’altra, i no precisament a una escala microscòpica. Tampoc sé quants exemplars conformen ambdues promocions, encara que només en siguin 10 o 6. El que sí que sé és el volum que tenen una vegada muntats. I per a tot això fa falta temps, espai, diners i paciència, molta paciència. I a més a casa no m’ho permetrien mai.