Ahir era 11S, es fa difícil passar de llarg de la data enguany, que es compleixen 20 anys de l’atac a les Torres Bessones de NY. De la celebració de la Diada de Catalunya, després de l’1-O/2017, millor no en parlem. Es diu que tothom recorda on era-què feia, l’11 de setembre del 2001. És una manera com una altra d’expressar la importància del dia que va canviar (irreversiblement?) les regles del joc al 1r món. Aquella societat de la qual, cofois com n’estàvem del progrés, el benestar i les llibertats, refusàvem acceptar-ne els costos. Un preu excessiu a tots nivells per a la resta del planeta i, paradoxalment, per a nosaltres, que érem qui més hi tenia a perdre. La violència apocalíptica de l’atemptat en viu i en directe ens va colpir, incapaços d’apartar els ulls de la pantalla durant un grapat d’hores. Incapaços d’entendre què havia passat, incapaços d’albirar-ne les conseqüències. Espavilats com som, la resposta dels caps de la tribu a aquella salvatjada va donar carta de legitimitat a qualsevol mena de mesura que portés els culpables a l’infern i, ja posats, a vigilar i controlar tothom urbi et orbe. Per què hi són, si no, les noves tecnologies? De la Patriot Act made in USA, a les filtracions d’Edward Snowden i Julian Assange; la llibertat i la justícia van passar a segon pla, en què continuen. El poder -l’hi poden posar el nom que vulguin- ens vol sotmesos i obedients. I sí, ho saben tot de jo i vostè; però és pel nostre bé! 1984? Un món feliç? Distopies superades amb escreix per una realitat que, digital, analògica o virtual, acceptem sense dir ni piu. O no?