Des de l’administració s’estan investigant tots els mètodes imaginables, per fer aflorar una oferta de pisos de lloguer que pugui pal·liar el dèficit d’aquest producte. La primera pregunta que ens hauríem de fer seria si aquesta mancança és conjuntural o bé estructural? Hi ha hagut cicles de tota mena, però jo penso que és conjuntural, que no vol dir que no s’hagi d’afrontar el repte de forma decidida. De fet, a les darreres campanyes electorals els programes polítics no hi eren aliens. La vivenda és un bé de consum protegit per la Constitució, però de fet, el mercat l’ha convertit en un producte financer, concepte molt castigat mediàticament. L’objectiu de la LGOTU i de totes les lleis del sòl del món consisteix a ordenar el territori urbanísticament i per això es disposa d’una eina fonamental: la cessió urbanística. Permet als comuns obtenir sòl gratuït per desenvolupar-hi els equipaments. Amb la Llei del sòl, els comuns disposen d’un instrument recaptador homologat, que permet equilibrar els pressupostos i planificar les inversions de forma objectiva i realista, escapolint-se d’hipotecar-se perillosament. Des d’una òptica neoliberal, tampoc seria just qualificar la cessió urbanística com de caràcter confiscatori, ja que aquest concepte està utilitzat, desenvolupat i reconegut arreu. Penso que la tendència actual de limitar i fins i tot d’eliminar aquesta figura, de forma capritxosa per part dels comuns, no donarà l’embranzida necessària per reactivar les operacions de lloguer, restant també seguretat jurídica als operadors, amb aquesta improvisació comunal.