Radioteràpia

Podrien dir-se Maria, Elena, Anna, Pere o Joan, tant hi fa el nom.

Tots ells tenen com a denominador comú el fet de baixar a Barcelona a fer-se radioteràpia.

Era dilluns i la nostra protagonista, que anomenarem Maria, resident a Andorra, va aixecar-se a les vuit, necessitava temps per esmorzar, dutxar-se, vestir-se i preparar-se mentalment per baixar una altra setmana cap a Barcelona amb el taxi de les onze del matí per fer-se la ràdio, duraria uns tres minuts.

De dilluns a divendres durant tres setmanes, va comunicar-li l’oncòleg. Li havien trobat un nòdul cancerigen al pit en una revisió, imperceptible al tacte, no caldria químio però sí passar per unes quantes sessions de radioteràpia.

No res, bufar i fer ampolles, la seva vida no corria perill, però en assabentar-se de la notícia, asseguda en aquell despatx gris i amb l’aire condicionat a tot drap, va percebre que l’espasa de Dàmocles que penja de tots els nostres caps havia descendit per ella, d’uns quants mil·límetres més.

A la Maria li quedaven un parell d’anys per jubilar-se, es considerava una persona activa i ja començava a fer plans per quan ja no tingués obligacions laborals, es volia dedicar a córrer món, ja que de jove no havia viatjat gaire.

Ara, amb aquella notícia tot quedava una mica potes enlaire, a casa es van preocupar molt i van proposar-li d’agafar una habitació d’hotel o un petit estudi prop de l’hospital, patien per aquestes anades i vingudes diàries Andorra-Barcelona, Barcelona-Andorra.

Però ella era una dona de muntanya, de poques aglomeracions. “Si em quedo tres setmanes a Barcelona m’agafarà una depressió”, confiava als seus familiars.

Li quedava, doncs, només l’opció del taxi diari en direcció la Ciutat Comtal.

Compartia taxi amb l’Ignasi, que també feia el mateix recorregut que ella.

L’Ignasi era molt més jove però a diferència de la Maria suportava de mala manera aquestes excursions forçades, tenia en arribar a Andorra després dels més de quatre-cents quilòmetres de recorregut una mirada trista i un cansament que es reflectia en el seu caminar en sortir del vehicle.

A la Maria el feia patir, ella només somiava d’arribar i poder-se calçar les vambes i anar a trepitjar algun camí encara banyat pel sol, això la feia resistir i passar el mal tràngol.

Però el pobre Ignasi corria a enterrar-se a casa, al sofà del menjador sense esma per a res, cada dia més abatut per la malaltia i pels trajectes incessants que minaven el seu estat d’ànim.

Aquell vespre, després de sopar, l’Ignasi va encendre la televisió per mirar l’informatiu, just en aquell moment anunciaven: “El SAAS vol tancar al més aviat possible la contractació de suport del tractament del càncer a l’hospital de Meritxell.” L’home, ja no va escoltar més, va apagar la televisió i va anar se’n a dormir, l’endemà havia de matinar, tornava a baixar cap a Barce­lona.