Res m’agradaria més que haver de menjar-me aquestes ratlles al final de la temporada (de futbol). I abans que ho digui vostè, ho faré jo: sí, és un recurs fàcil començar dient això!
Malauradament, amb els pocs partits que fins ara ha disputat el FC Barcelona, molt haurien de canviar les coses perquè aital cosa succeís. Dimarts passat amb el primer partit de la fase de grups de la Champions -i amb els que portem de lliga- va quedar clar que el problema va més enllà de la marxa de Messi, més enllà del grapat d’exjugadors que encara surten al camp... Fins i tot la incapacitat de l’entrenador és més conseqüència que causa de la deriva de l’equip de futbol. A ningú se li escapa que, en altres circumstàncies, Tintin Koeman, l’heroi de Wembley 92, no hauria aterrat a la banqueta del Camp Nou. El principi bàsic elemental que sosté tot l’entramat del sistema capitalista és, curt i ras, la confiança. Així de simple i complicat! A can Barça porten un grapat d’anys jurant i perjurant públicament que el model de joc, el testament de Johan Cruyff: el toc i la possessió, són l’ADN de l’equip. Un segell de fàbrica innegociable i intocable. Mentida i més mentida! La crua realitat ho demostra. La confiança en el model -factor imprescindible- només és postureo i punt. La gestió de l’entitat ha estat un manual de les pitjors pràctiques mercantiloesportives. Accepto que en la dimensió futbol els codis difereixen, però sense confiança en el model que ha encimbellat l’equip (és a dir, la institució) a l’Olimp de l’excel·lència esportiva, el FC Barcelona està nu i sense rumb. La solució, si arriba, no és qüestió d’una temporada. És de confiança!