Ja hi som. Tornem a la normalitat. Tornem a la nova normalitat: la de rentar-nos les mans sovint, la de matinar de dilluns a divendres, la de portar els nens a l’escola, la de fer cua, dia sí, dia també. Tornem al neguit de no saber ben bé com saludar els coneguts. Que si una encaixada de punys, que si la mà al cor o un agosarat petó a l’aire amb mascareta pel mig. Somriures de compromís. Tots som nous en l’escenari adaptatiu. La nova normalitat ens convida a fer més abraçades que petons i -què voleu que us digui- malgrat que per una banda agraeixo no haver de fer petons a tort i a dret com en temps de prepandèmia, ara, hi ha petons que se’m queden al pap. A poc a poc -o a batzegades- la manera d’entendre i interpretar el món canvia: en els darrers anys hem deixat de referir-nos a la regla amb eufemismes i en parlem obertament amb altres dones. Encara, però, es fa estrany quan encares aquestes qüestions amb homes que no formen part del teu cercle íntim -i de vegades ni tan sols això-. Hi ha coses de les quals no cal parlar-ne. De les quals no en volen sentir a parlar. Mirades d’incomoditat. Un animal que sagna i no mor, mala peça al teler. Convencions, al capdavall: com que hem de dur el pubis endreçat com si fóssim nenes o nines, com que el sexe té data de caducitat, com que hi ha arròs que es cova amb l’edat. Mentre, en la nostra intimitat, tots som més fràgils, més petits i més vulnerables del que estem disposats a reconèixer. Normal. La normalitat -al capdavall- no és més que una convenció. El que hem decidit que s’espera que fem, allò que esperem que facin els altres.