Les organitzacions públiques o privades, socials, empresarials o polítiques, tenen totes una raó d’existir i un objectiu vital que és crear, fabricar, promoure idees, productes i serveis. Aquestes idees, productes i serveis, es confeccionen i es materialitzen gràcies al know how dels ideòlegs que construeixen i modelen la creació. Ara bé, per fer conèixer, arribar i conquerir el gran públic, es necessiten canals de comunicació: premsa, televisió, audiovisuals i les xarxes socials amb l’eina d’internet. Una vegada disposem d’aquests instruments, cal que un professional comunicador li doni forma, volum i intensitat, gestionant el pont i lligam entre el creador de les idees, productes i serveis i el receptor, client i/o ciutadà. Aquests professionals de l’era moderna s’anomenen community managers o directors de comunicació (Dircom), segons el cas. No es tracta d’un ofici de tall menor, ja que tot sistema organitzatiu destacat ha de gaudir necessàriament dels seus serveis, per imposar la seva influència. La societat ho ha copsat, i les més prestigioses Business School ja tenen cursos acadèmics específics. Tots els partits polítics disposen d’aquest perfil. A vegades es cau en l’aberració de confondre’l amb un ideòleg, quan en realitat és un tècnic. No pots intercanviar els rols entre qui genera la política i qui únicament la comunica, a menys que en el teu subconscient i per tenir marge de maniobra, l’utilitzis com un fusible, matant el missatger si s’escau, com en el cas de l’Ivan Redondo a la Moncloa i més recentment a Andorra, amb el Dircom d’un partit de l’oposició.