Sortiré per un moment de la nostra zona de confort, en què allò políticament correcte ens proposa l’exemple de la força de la diversitat, de la barreja de les cultures i del mestissatge. Amb aquestes virtuts i amb unes grans dosis de bona fe, tot funciona ben lubricat dins de la convivència pacífica i del mutu respecte. La realitat, però, és una altra, ja que la Història ens ha ensenyat que els durs conflictes de la humanitat, tot i tenir clares causes econòmiques i territorials, han estat magnificats per les dèries religioses. Entenc que la pràctica de la religió s’ha de dur a terme sempre dins l’àmbit privat, i les institucions públiques haurien de ser neutres i fins i tot, afegiria, laiques. L’Escola francesa ho té molt clar en el seu ADN, la manifestació d’un laïcisme sine qua non consta explícitament en el seu reglament intern i conseqüentment són inacceptables, dins del col·legi, transgressions amb signes religiosos ostentosos, siguin de la mena que siguin. Mantenint-me encara fora de la meva àrea de confort, no puc entendre que cada dia a Brussel·les, capital d’Europa, al barri de Molenbeek, es tallin carrers a les cinc de la tarda perquè l’integrisme musulmà pugui resar conquerint els espais públics. Observo amb preocupació una expansió de la radicalització islàmica i un laissez faire anguniós. Un vel pot ser insignificant? Una exageració? Potser sí! Ara recordo, però, una frase d’un futbolista molt mediàtic que confrontat a uns fets de gestió esportiva que s’anaven deteriorant, va avisar sentenciant: “Así empezó todo.” I ara torno a la meva zona de confort!