Formar-se una opinió és tan fàcil o difícil com vulguem que ho sigui. Fet i fet, la major part de nosaltres aboquem el que pensem de tot allò que ens envolta sense gaires escarafalls ni manies, fins i tot, com ara jo, sense que ningú no m’ho demani. Sovint sense haver-hi pensat més de deu minuts. Sovint sense ni tan sols haver-nos interessat en el fons real de la qüestió, ni tan sols a haver contrastat fonts –què és això?–, buscat opinions acreditades, ni estar disposats –que és el més dramàtic– a canviar, modificar o enriquir el nostre pensament de base. I així anem. Que ens creiem –ja no el que diuen a la tele– sinó el que ens escupen al TikTok. I així entrem en discussions sordes i cegues sobre si els microxips de les vacunes que ens inoculen han passat els controls de qualitat de la UE, perquè ja em diràs tu que si a més de perdre el senderi encara ens robaran la sobirania. I així anem. Generant reaccions viscerals a la por de perdre un estatus injust, una comoditat artificial o una irreal sensació de seguretat, vestint-les, això sí, d’arguments més o menys lògics, destinats a amagar rere la racionalitat les nostres pors i misèries. I això passa amb l’acord d’Europa, i passa amb les vacunes, i amb l’homeopatia –que diuen que hi ha gent a qui sí que li funciona–, i amb el vel a l’escola, i amb confondre un desastre natural amb una oportunitat de negoci. I anem fent via. Al final, com deia la dita, tenim una boca i dues orelles per escoltar el doble del que parlem. Llàstima que en la major part de converses mentre un parla, l’altre –en comptes d’escoltar– prepara la rèplica.