La nova normalitat és un concepte que vol expressar i catalogar els canvis que hi ha hagut postpandèmia. És ben cert que no podem obviar l’evolució i tampoc la revolució, amb un canvi de tarannà alterant-nos els costums, precisament a causa de la pandèmia. Aquesta adaptació forçada i amb cert compungiment l’anomenen alguns, doncs, nova normalitat. Cal dir que a l’inici de l’aparició de la Covid-19, un monstre desconegut aleshores i encara ara prou misteriós, la ciència va prendre el timó de la situació, formulant receptes i comportaments que les autoritats van anar adoptant fil per randa. Tot es va anar fent en general de forma ordenada, amb una acceptació raonable per part de la ciutadania. Però apareixen paral·lelament pseudoconsultors, aferrant-se com a paparres a endevinar el destí, pontificant com serà la nova normalitat. Quan s’han registrat tràgicament cent trenta víctimes, quan hi ha sectors econòmics que han patit de forma virulenta, quan l’Estat fa un esforç brutal concedint préstecs i ERTO, i quan el bitxo encara està present i ben viu, la nova normalitat no és més que una nova situació creada i condicionada per un procés evolutiu de les conseqüències de la pandèmia: plorarem i recordarem els difunts, moltes empreses no sobreviuran, algunes no podran honorar la devolució dels préstecs, però el teletreball no s’haurà instal·lat per sempre, fou una activitat conjuntural, i continuarà sent una mena de producció reservada a alguns sectors i/o gremis. Tampoc podrem saber encara qui governarà l’any dos mil vint-i-set, tot i que alguns(es) s’hi esforcen.