La setmana passada va ser gairebé missió impossible trobar taula per dinar. Cert que ens vam animar a les dues tocades, però tot i així, després d’un cop d’ull ràpid a l’eix central va quedar clar que si volíem un plat calent, hauríem de pujar a les parròquies altes. Un cap de setmana normal, més aviat fluixot, sense grans activitats programades, ni neu, ni gaires escarafalls. Els aparcaments, però, cantaven el ple, els carrers bullien malgrat l’amenaça de pluja i, els restaurants –que és al que anava– tots ben curulls. Està clar que la gent té ganes de sortir. Entenc el neguit dels restauradors després de tants mesos de restriccions, en veure com ara que tenen els clients fent cua a la porta es troben que no tenen personal per donar-los el servei: restaurants tancats i d’altres funcionant a mig gas. La problemàtica amb què es troben moltes empreses al país per contractar personal qualificat és transversal. Com segurament també ho són algunes de les solucions que calen per reconduir la situació. El preu de l’habitatge de lloguer, els salaris que no s’hi avenen, i –no ens enganyem– el dia a dia de la professió del restaurador –una de les més boniques, però també de les més sacrificades– dificulten encara més trobar el cigne negre: algú format, que parli català i no marxi a la primera de canvi. La manca de professionalitat en un sector en què tothom es veu capaç de servir un cafè o de prendre una comanda, va lligada, a més, a la incertesa dels darrers mesos i a unes limitacions que frenen la normalitat per por a fer passes enrere. Malgrat tot vam dinar. Molt bé –per cert– a Arinsal.