S’ha comentat molt el debat sobre la polèmica del vel entre la Salima Raguig i la Hayat Agharbi, al programa audiovisual L’última paraula, de Diari TV. La qüestió és que tècnicament no ha estat un debat, ja que en un debat, per definició, s’enfronten dues posicions que aporten una mecànica d’arguments partint de pols oposats. Cal destacar en aquesta lliure prestació de dues senyores andorranes i musulmanes practicants, amb el port del vel inclòs, la moderació de la Salima i el verb grandiloqüent de la Hayat. Les dues han defensat aferrissadament el multiculturalisme. La Hayat no vol entendre que a l’Escola francesa s’estableixi la normativa laica com a pal de paller, i quan diu que s’ha de fomentar la diversitat cultural dins de la classe, perquè enriqueix, fa trampes ja que el vel és un símbol ostentós religiós, no cultural, que xoca frontalment amb el reglament escolar. La Salima és menys radical i accepta respectar les normes de l’escola, a contracor, però. Incomprensiblement i amb manca de sentit comú, les dues disculpen la família i culpen el professorat i l’Estat, de passada, d’una prohibició ajustada a Dret. Per mostrar la diversitat en una aula, no cal que els alumnes siguin prototips de la diversitat cultural existent arreu, ja que es disposa de suficient material acadèmic reglat per exercir i ensenyar aquesta feina docent satisfactòriament. També han defensat les dues que als seus llocs de treball respectius poden dur el vel sense cap tipus de problema, cosa totalment acceptable, sempre que no hi hagi establert a l’empresa un dress code particular.