Tota la vida m’he sentit dir que l’embaràs és una època de plenitud, que la maternitat és la culminació de la feminitat i que els plançons omplen de sentit la vida de les dones. Fins que et quedes embarassada, i resulta que hi ha tot un seguit de coses –que vas descobrint sobre la marxa– que trenquen en bocins la idíl·lica imatge dels anuncis de xampús que no piquen als ulls. Recordo una conversa reveladora amb la meva mare. Jo, esgotada i adolorida, amb ma filla acabada de néixer als braços –plorosa perquè tenia gana i no s’enganxava al pit–, amb els punts que tibaven d’una episiotomia –que avui sé que ens podríem haver estalviat–, el pes de la culpa de pensar que no estàs a l’altura, el desgast de les nits en blanc i la depressió postpart repartida per tots els racons de la casa. Li demanava per què mai abans no m’havia explicat la cara B de la tan idealitzada maternitat. Ma mare, pragmàtica –com totes les mares– es va arronsar d’espatlles i amb un mig somriure em va dir que ella volia tenia nets. I és clar, ja va costar prou que m’animés com per llançar-se pedres a la teulada. La cara de pam de nas encara em dura ara. I ella, encara riu. Afortunadament, en la major part dels casos, aquests entrebancs –com els dolors del part– són com el wasabi: intensos al paladar però de curta memòria. Tanmateix, deixen –sovint– regust d’estafa. Realitats a les quals t’enfrontes quan ja hi has caigut de quatre grapes. Relats disfressats de tòpics sobre el que és o ha de ser una dona. Del que s’espera que fem, del que se suposa que hem de voler. Ja se sap, coses de dones. Temes menors.