Amb el tema de la candidatura per als Jocs Olímpics d’hivern Barcelona-Pirineus n’hi hauria per fer-se’n un tip de riure si no fos perquè els pirinencs s’hi juguen part del futur. La manca de transparència sobre el projecte és tan evident que ni els mateixos impulsors i defensors saben ben bé quines implicacions tindrà, i això ha de fer reflexionar molt sobre els interessos reals darrere de la candidatura. En una entrevista recent, l’ara ja vicealcalde de la Seu d’Urgell, Jordi Fàbrega, exposava que algunes infraestructures pirinenques actuals són un drama, i que no s’hi ha invertit, cosa que dificulta viure al territori i ser competitius. Per revertir la situació, Fàbrega defensava la candidatura olímpica com a via per aconseguir millors infraestructures per al Pirineu, per mi l’únic motiu real que podia generar un relatiu interès per al projecte. Vana esperança, tanmateix, que amb un projecte com el dels Jocs es pugui revertir res. Així ho va deixar clar el membre del Comitè Olímpic Internacional Joan Antoni Samaranch, el fill del franquista que fou president de la mateixa institució, qui va afirmar que “els Jocs s’han de poder fer als Pirineus amb les mateixes carreteres que hi ha ara”, i sense inversions en projectes com ara el ferroviari. Vaja, que Jocs sí, però millores per als ciutadans que viuen al Pirineu no. Ja som al cap del carrer doncs. Per fer-ho més sostenible tot plegat, la proposta és fer algunes proves a 400 quilòmetres del Pirineu, per aprofitar el que ja està fet. Amb les infraestructures passarà el mateix: si els pirinencs les volen decents, també les hauran d’anar a buscar uns quants quilòmetres lluny de casa...