Des de fa temps, ja abans de la pandèmia, un debat planava de forma recurrent en el món cultural, local i mundial. Probablement, quasi segur, la pandèmia ha acabat de donar l’impuls necessari perquè el plantejament acabi sent executable. Em refereixo a les noves tendències museístiques i que amb l’anunci a casa nostra per part del Museu Fàbrica Reig de tancar les portes a les visites presencials hi tenim, segurament, un exemple. Haig de dir que, personalment, ja sigui per qüestió generacional o per l’educació cultural rebuda, sempre preferiré visitar un museu in situ a veure’l de forma virtual. Però això no vol dir que renunciï a aquest darrer mètode visitable des del sofà de casa pel primer, sinó que em poden arribar a ser compatibles. Si viatjo, allà on vagi sempre procuraré trepitjar museu(s) per molt que prèviament l’hagi vist per pantalla: malgrat els avenços tecnològics mai serà igual. En la visita presencial treballen els cinc sentits, tots alhora en perfecta comunió, que traslladen al teu cervell cadascuna de les sensacions que et provoca la contemplació de l’espai o de les obres exposades. I també hi ha la pre i la post visita que esdevé tot un ritual: els preparatius, la compra dels tiquets, el moment de passar la porta d’entrada, el guia de carn i ossos que t’espera per explicar-te el contingut... i quan surts les valoracions, comentaris i debats que fas amb els qui has gaudit de l’espai visitat. És evident, però, que el sistema de museus no està exempt dels canvis que des de fa prop d’una dècada s’estan produint en el consum del sector i d’aquí la seva necessitat d’adaptar-se al nou context econòmic, social i cultural.