Amb el cinema i les sèries la cosa rutlla. Els finals de capítol, de temporada, de pel·lícula, els girs inesperats per patètics, brillants, grotescos o genials que puguin ser, no es revelen a la primera de canvi. Com si d’una omertà audiovisual estiguéssim parlant. Qui l’ha vist no bada boca i si llegeixes, veus o escoltes alguna cosa, el primer que fan els mitjans, cortesia siciliana obliga, és avisar que venen espòilers. Mengen a part els qui ho rebenten tot en nom d’una “gràcia” que sol brillar per absència, i les pàgines que fan negoci revelant finals de tota mena (comoacaba.com, per exemple); per satisfer l’avidesa dels espectadors més impacients que abans d’acabar sense ungles, decideixen tirar pel dret –pare, confesso que he pecat–. Curiosament en altres àmbits aquest pacte de cortesia és més difícil o impossible de mantenir. Diguem la política i la justícia, o per ser precís i curós la partitocràcia i el sistema judicial, que més val prevenir que curar. L’exemple és aplicable: des de ca nostra fins als veïns de dalt i els de baix –i vull creure que aquest cop ningú s’exaltarà pel tema del veïnatge, res més lluny de la intenció d’aquestes ratlles– Quasi cap, per no ser taxatiu, de les notícies que la cosa genera agafen per sorpresa. S’obre una investigació per evasió (de capital) a una extesta coronada en exili voluntari i no fa falta espòiler per saber que tornarà a casa sense màcula. Heliport sí? Heliport no? Mobilització popular, recollida de signatures, projecte aturat... Espòiler atac! Heliport endavant i si genera pèrdues, les arques públiques en respondran.