Em nego a justificar-me. Perquè al final, sembla que quan gosem qüestionar-nos l’essència del que se suposa que ha de ser la feminitat acaba passant que sentim una imperiosa necessitat de disculpar-nos i donar explicacions que ningú no ha demanat. Ei, que jo soc dona abans que mare, però has de saber que estimo molt els meus fills. Ei, que jo soc empresària, però acotxo els nens cada nit. Ei, que jo necessito estar sola de tant en tant però tinc la sort que la meva parella em cobreix a casa. I sobretot, què faríem les dones emancipades sense les nostres mares? Aquelles que van fer dels mandats maternofilials exemple de renúncia. Com si oblidar-se d’una mateixa fos un valor, com si haguessin tingut tria. Òbviament, hi ha tantes maneres de ser dona com dones hi ha al món. I malauradament no totes poden ser-ho ni viure-ho en llibertat. I tant lícit és fer de la maternitat l’objectiu de la teva vida com no fer-ho, o fins i tot mirar de compaginar-ho tot, encara que sigui una estafa, perquè és impossible fer front a tot sense perdre res pel camí. Corre a la feina, corre a casa, corre a les extraescolars, corre, sempre corre. I no perdis el somriure, que et diran amargada, ni et queixis gaire, que aquestes feministes no en teniu mai prou, ni qüestionis gaire les noves feminitats, que ser dona es veu que és patrimoni d’aquell que ho desitja. Doncs jo vull ser rica però visc en un cos equivocat, però mira, m’hi vaig fent a la idea. Deu ser que les dones ens conformem més fàcilment. Potser perquè tot just ara gosem aixecar el cap i no sempre amb èxit. Però anem insistint. I que duri.