El reconeixement que en els darrers dies s’ha iniciat a la figura de Sergi Mas ens recorda la importància de fer els homenatges quan encara podem sentir la veu dels homenatjats. Sense cap mena de dubte, per la seva trajectòria i per la seva dedicació al país, en Sergi mereix totes les atencions que està rebent aquests dies en forma d’exposició, llibres i actes diversos, malgrat que ell sigui poc amant d’acaparar els focus. I quan veig el seu profund agraïment, i sento les seves modestes paraules encara ressonant a l’auditori Rocafort de Sant Julià fa cosa d’una setmana, penso en aquells que no van ser a temps de rebre el reconeixement necessari en vida. Sempre em ve al cap l’Antoni Morell, a qui vam tenir el gust d’editar-li els darrers treballs i d’emprendre les reedicions d’alguns dels seus clàssics cèlebres, i amb qui ens telefonàvem per comentar alguns dubtes sobre la seva obra (que acabaria sent pòstuma) fins poc abans de la posobra de Reis del 2019. I com ell, tants altres que sovint acabem recordant un cop ja no els podem expressar de viva veu l’agraïment que mereixen. Això no vol dir que hàgim de començar a fer homenatges preventius, però sí que crec que fora bo de plantejar algun tipus de reconeixement civil al mèrit o a la trajectòria, tipus la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya, per exemple. No creieu que seria bonic quelcom com l’entrega d’un emblema com ara la Creu de Carlemany (invento), atorgada pel Consell General d’Andorra en un acte solemne a Casa de la Vall? Potser soc una mica clàssic, però hi ha un seguit de persones d’Andorra que estic segur que mereixen un reconeixement com aquest per part del país.