Els homes i les dones som costumistes, tendim a repetir rutines físiques i mentals: per exemple, ens aixequem a una hora concreta, seguim el mateix ritual en un ordre concret de fer coses, dutxar-nos, esmorzar, posar sucre al cafè… agafem el mateix camí per anar a la feina, dinem al mateix lloc i amb els mateixos companys, fem les mateixes activitats d’oci de forma programada i acostumem en definitiva a reproduir sistemàticament models.
Davant de certes situacions aboquem el nostre discurs unicista convençuts que estem en allò cert. Com rates dins de la roda d’una gàbia fent voltes sense parar per tornar sempre a l’inici. Les rutines i el pensament únic ens donen seguretat pel fet que repetir ens entrena i ens requereix menys esforç. Ens motiva poder reivindicar ser de determinada manera en pro de justificar l’involucionisme.
Darrere el soc així s’hi amaguen moltes vegades la comoditat, les poques ganes de canviar, la por a no fer-ho bé i segurament un munt d’inseguretats que camuflem amb la capa de la personalitat. No voler canviar el nostre comportament, si aquest no és bo, no ens fa més autèntics, sinó més pobres i il·limitants. Per millorar, per avançar, els canvis són necessaris i per fer-los hem de desfer els nusos que ens fixen a terra per poder deixar créixer les ales que ens permetin volar… Sense cadenes que ens lliguin i amb una mica d’empenta podem ser més lliures i deixar enrere limitacions i autoimposicions.