Passin i vegin, senyores i senyors, grans i petits, COP26, l’espectacle comicoburlesc més gran que mai hagin vist ulls humans, ha aixecat el teló. Des del passat 31 d’octubre i fins al proper divendres 12 de novembre Glasgow acull la 26a cimera del canvi climàtic –COP26 UN Climate Change Conference– En anglès la cosa sembla impressionant. Ho és just pel contrari del que ens volen vendre. El tema és transcendental i, poc o molt, tots rebem píndoles informatives sobre la seva importància i l’alt nivell de compromís i consciència que els països estan adquirint per revertir el canvi climàtic. Poca conya, que es tracta d’evitar el col·lapse del planeta, és a dir l’extinció de la espècie humana, tal qual. Les grandiloqüents proclames sobre els acords assolits, que quedaran per a la història, una vegada clausurada la COP26 són la posada en escena d’una presa de pèl planetària. Tant se val que els treballs de la comunitat científica internacional coincideixin en un 99,9% que sense decisions –dràstiques– estem en un punt de no-retorn. Fatalista, jo? La realitat és que després de cada COP i els “solemnes compromisos” signats, l’emissió de gasos contaminants no tant sols no s’ha frenat, sinó que ha augmentat exponencialment. L’1% més ric del planeta consumeix i emet més que la meitat més pobra de la humanitat. Els nivells de CO2, el famós diòxid de carboni responsable directe de l’efecte d’hivernacle –que no l’únic– torna a estar a nivells d’abans de la pandèmia. Pandèmia! Quina pandèmia? Passin i vegin... Tot i que només se’n farà una única funció, no cal que pateixi ningú car tots hi tenim entrada de 1a fila.