Podríem especular entre totes les recerques possibles i imaginables per determinar el naixement de l’Andorra moderna i probablement no ens posaríem d’acord. Andorra ha experimentat varis punts d’inflexió al llarg de la seva història i molts esdeveniments socioeconòmics d’envergadura n’han marcat l’evolució. A la primera meitat dels anys trenta, una concessió administrativa a FHASA va començar a marcar unes pautes de creixement amb l’explotació de la hidroelectricitat, amb la contrapartida obligada de la construcció de les comunicacions entre parròquies per carretera. La immigració espanyola va proveir la mà d’obra necessària per dur a terme aquestes infraestructures. Aquests residents nouvinguts, amb la seva constància i responsabilitat, van contribuir a cohesionar socialment el Principat conjuntament amb els nadius, d’una manera harmònica. El creixement demogràfic va obligar a fer florir la construcció d’habitatges, generant activitat a tots els oficis adjacents. Aquest desenvolupament de la societat andorrana va necessitar servei d’ordre, sanitat i altres serveis inherents, teixint així l’entramat d’un país en constant evolució. Alhora, el mantell nival recurrent a l’hivern va activar una guspira a la ment d’uns bojos somiadors pels volts dels anys cinquanta. En Quico Viladomat, gran persona afable, planera i visionària, va erigir-se en el pioner indiscutible del turisme d’hivern. I des del no-res, va crear una estació d’esquí que ara és l’enveja als Pirineus. Per mi, aquestes dues realitats palpables de progrés han estat l’origen indiscutible de l’Andorra moderna.