S’acaba l’any i arriba el moment de justificar subvencions. Demanar-les ja és pesat, però quan ho fas tens la mínima esperança que et donaran allò que demanes. Justificar-les ja és una altra cosa. Has de remoure la paperassa per trobar factures, buscar al banc la data dels pagaments i descarregar-ne els comprovants i, finalment, signar papers absurds una vegada i una altra. Fa uns sis mesos vam jurar i perjurar que no érem deutors de l’administració, que no estàvem condemnats per delictes de falsedat ni contra la propietat i que havíem complert amb totes les penitències imposades pel nostre confessor. I ara, sant tornem-hi: la mateixa declaració jurada. Potser demanaré que la guardin, perquè quan tornin a obrir les demandes de subvenció l’hauré de tornar a fer. Mínim, la signo dos cops l’any. Després arriba aquell moment que ho tens tot a punt i t’adones que et falta tinta per imprimir el patracol. O paper. En total enguany he d’imprimir una cinquantena de folis (uns quinze per subvenció), que se sumen a un altre tant semblant en el moment de presentar les demandes. Tot molt COP26, vaja. I amb tot imprès i signat, ja puc portar-ho al responsable de validar-ho, mentre encreuo els dits per no haver-me deixat la certificació que no he estat excomunicat o algun altre paperot. Però no patiu, que això només és per subvencions demanades a Andorra. En vam demanar d’altres a Catalunya que amb un simple formulari de tres pàgines fet amb cinc minuts, signat digitalment i enviat per correu, ja han pagat. De vegades penso que en un país tan petit no hauria de ser tan complicat fer les coses més senzilles per als treballadors i les empreses...