No sé si aquestes trobades de líders mundials per tractar temes que esdevenen cabdals per a la supervivència de la humanitat en aquest planeta serveixen d’alguna cosa. Ja no només em refereixo al vergonyós espectacle al qual hem assistit aquests darrers dies a la COP26 de Glasgow –ja sigui pels 400 jets privats amb els quals s’han desplaçat els mandataris i els seus respectius seguicis o ja sigui per la becaina del president dels Estats Units (que dit sigui de pas, segur que no va ser l’únic)–, sinó també per altres trobades dels poderosos (G-7 o grup dels dotze, tant s’hi val que n’hi ha tants de grups com de números) amb què periòdicament ens bombardegen. Reunions que omplen els informatius de televisió, portades i pàgines de premsa escrita, pantalles de digitals o poses fotogràfiques que reprodueixen una vegada i altra amb grans titulars els darrers acords que hauran assolit, i que ningú acabarà complint o es quedarà molt lluny dels objectius marcats; però sí que ens exigiran el compliment a nosaltres, els ciutadans, sota tota mena de restriccions, encariment de productes i/o d’impostos més elevats... això sí, al crit de “Salvem el planeta!”. Després, malgrat que tu hagis complert la teva part, hagis fet la teva contribució a la causa, no ho veuràs repercutit en el teu benestar ni el de les generacions futures. Tot plegat una estafa, un engany que es reprodueix cimera rere cimera, en les qual es llancen grans missatges per aparentar progressos, però l’únic que fan és defensar els interessos corporatius per mantenir el seu statu quo.