Quan un govern es disposa a elaborar plans estratègics sectorials acostuma a buscar complicitats amb els agents d’aquell sector. Així, quan es vol fer un procediment sobre quin ha de ser el futur de la sanitat a anys vista, veurem com els responsables polítics es reuneixen amb els diferents col·lectius que formen part d’aquesta àrea per copsar les seves necessitats i debatre quin ha de ser el camí òptim per encarar el seu futur. El mateix pot passar en l’àmbit cultural, on també hi ha multiplicitat de col·lectius diferents, cadascun amb els seus neguits i necessitats, i que en reunions i debats aporten la seva visió sobre l’estat de la qüestió en el seu sector. Després, a l’hora de dissenyar el pla estratègic i portar-lo a la pràctica, els que manen tindran en més o menys consideració tot el que han debatut, si és que es té la sort –o la voluntat– que s’acabi executant.
Però el que podem veure més o menys clar per a grups ben reglamentats, professionalitzats i amb col·lectius ben definits, crea ombres quan aquest tipus de debats es traslladen a sectors que per si alguna cosa es defineixen és precisament per la seva heterogeneïtat i divergència. L’exemple més evident és el dels joves, on molt probablement l’estratègia de traçar polítiques a partir de reunions en despatxos servirà per a un determinat col·lectiu de joves. Però, i la resta? Aquells que no tenen lloc en l’organització social que els oferim, qui interlocuta amb ells? En quina taula s’asseuran i a qui es dirigiran per poder expressar-se i dir que en el muntatge que els ofereix el sistema no hi tenen cabuda?