Darrerament s’ha celebrat el Dia mundial de la infància. Quan enumerem els drets dels infants, parlem de dignitat i de protecció, cosa que mereix atenció. Aquest vell costum de reservar un dia concret del calendari per complimentar drets i/o recordatoris a fets rellevants, no em complau ja que semblaria que només posaríem l’accent en un sol dia específic de l’any, per defensar algunes causes nobles on tothom podria adherir-s’hi sense rebuig, i seguidament abandonar la causa a la mitjanit. Malauradament, el maltractament físic o psicològic continuat en l’àmbit de l’escola és un fet que incomprensiblement no es tracta amb la deguda seriositat. La nostra societat fomenta des de la tendra infància l’esperit competitiu i no hi ha lloc per als anomenats febles. A les classes de l’escola s’han anat integrant alumnes amb dificultats amb cert èxit, si ens basem en els resultats acadèmics. No obstant això, hi ha certs moments on alguns nens pateixen en silenci un cruel assetjament per part de companys de classe. Quan un alumne és diferent i s’escapa del model estàndard, aquest és candidat a patir un bullying més o menys elaborat. La diferència pot raure a vegades des d’un parell d’ulleres fins a un cas d’autisme. Entenc que no és fàcil fer entendre a un imbècil malcriat que és un imbècil malcriat, bàsicament quan deté una cultura de la superioritat forjada a casa seva, on els valors inculcats no entenen de respecte a la diferència. Essent un problema recurrent, no m’explicaré mai que alguns mestres facin la vista grossa i no detectin el bullying a la seva classe.