Passat l’equador de la legislatura, sorgeix la necessitat en cercles polítics i periodístics de parlar de dates electorals i candidatures. L’exercici va des dels globus sonda que partits i líders necessiten per copsar l’ambient, fins a un divertiment que no passa de conversa de cafè. Que sentim a parlar d’avançament electoral, ja fa un temps. No sé si per veus autoritzades, però amb els arguments d’allunyar el calendari electoral entre generals i comunals i que d’aquí a un any caldrà un consell i executiu renovats per afrontar la postpandèmia i la crisi (una més) que ens ve al damunt, es crea la necessitat de generar aquest debat. Hi hagi o no avançament, una de les grans incògnites és saber què farà la gran coalició –demòcrates i liberals–, és a dir, si conservarà cadascú la seva idiosincràsia en llistes pròpies nacionals i parroquials –i que l’elector els atorgui la representació que creguin–, o si faran llistes conjuntes, o si pel contrari acaben repetint l’experiment que tan bé va anar als liberals (en perjudici dels socialdemòcrates)... ja saben: nacionals cadascú per la seva banda, llistes parroquials conjuntes. La sensació que va quedar després del darrer cicle electoral és que hi ha una part de la gran coalició que va sortir molt ben parada, sobredimensionada, amb càrrecs que per ells mateixos no haurien aconseguit. Es van fer valer perquè els altres els necessitaven, tot i que les coalicions comunals van ser un regal dels demòcrates cap als liberals. Però de cara al proper cicle electoral, el terreny de joc és nou i les regles haurien de ser diferents. Cal veure fins on estan disposats a cedir uns i a exigir els altres.