Som éssers socials i ens definim en relació als altres. Si alguna cosa hem après durant aquest temps de pandèmia és a tenir clar qui forma part de la nostra bombolla, del nostre petit sistema. Són aquelles persones al costat de les quals fem i som; aquelles amb les quals interactuem, les que ens importen d’alguna manera, les que ens condicionen pel que els passi o el que facin. Són les persones que ens defineixen. Sigui perquè tenim un determinat paper en la seva vida, o perquè ens diuen com som en relació amb uns estereotips o expectatives. Dins el nostre sistema hi ha les persones que estimem. Però també els companys de feina, els clients, els veïns, els coneguts de lluny. I més enllà, també, els desconeguts, aquells que ni tan sols intuïm que existeixen. En cercles concèntrics hem anat teixint una mena de sistema humà amb els seus propis moviments i normes de relació, i el que passi a cadascuna d’aquestes peces, ens implica. Qualsevol moviment dins el sistema, l’altera. De vegades ho oblidem. Tendim a pensar que som àtoms lliures que circulen sense haver de passar comptes amb res del que ens envolta. El que va passar fa dos anys a Wuhan, avui condiciona absolutament les nostres vides. Que un amic plori la mare, que una amiga estigui neguitosa per unes proves, que un conductor empipat perquè després d’un mal dia algú l’ha fet aturar bruscament i escridassa per la finestra, m’afecta. Ens afecta a tots d’una manera o una altra. Per això som responsables del que fem en relació amb els altres. Perquè mai no estem sols. Perquè sols, no som res. Perquè tots som part del sistema.