Confesso que he viscut aquests sis dies –des de divendres fins dimecres– aïllat voluntàriament a Ordino, treballant des del despatx de casa i només anant amunt i avall de Sornàs al cap de parròquia; això sí, preocupat per si la méteo ens deixaria fer l’Ossa o ens donaria treva perquè la gent visités el mercat de Nadal ordinenc –en el qual els qui promovem la cultura popular de la nostra vall hi teníem una paradeta–. No he patit ni les cues ni els col·lapses, he ajudat uns quants visitants en els seus patiments sota la intensa nevada, he palejat com toca i he compartit bones estones amb la gent del meu entorn. Sí, m’he sentit un privilegiat perquè m’he lliurat de baixar a Andorra, he tingut la sort de poder evitar col·lapses circulatoris i grans gernacions, però és evident que per a molts, i sobretot per al país, la bona notícia i el privilegi ha estat la gran afluència de gent, més que positiva malgrat la pandèmia, el mal temps i els incidents colaterals que s’han generat. Però caldria preguntar-se si una situació com la que hem viscut aquests dies ha anat acompanyada d’una sensació de benestar per qui ens ha visitat. I és en aquest marc quan tornem a sentir a parlar dels mateixos temes de sempre: tramvies, metros aeris, telefèrics... Sembla que hem entrat en el túnel del temps i hem retrocedit dues dècades, com a mínim, amb debats repetitius que van acompanyats d’exigències d’imaginació que resolguin la problemàtica. Tenim el país que tenim i difícilment l’engrandirem per poder fer cabre-hi més gent. El repte és fer apostes serioses que ajudarien a fer el país més atractiu i l’estada més agradable. Però és clar, significaria fer un canvi radical de mentalitat.