Entenc que l’acumulació de neu durant tants dies pugui ser molesta, provoqui més d’un maldecap i ens obligui a prendre precaucions per no patir algun ensurt ja sigui a peu o amb el vehicle. També és comprensible, fins a cert punt, que hi hagi malestar pel col·lapse que provoca i les dificultats per fer vida normal que generen els treballs de neteja. El que no entenc és l’atac tan furibund cap a la gestió de la treta de neu perquè en determinades zones els operaris, ja sigui els de manteniment o ja sigui l’empresa externa contractada per l’administració, no ho hagin deixat net com una patena. Sempre he pensat que ens hem (o han) malacostumat, que no és normal que en un país com el nostre al primer floc de neu, fins i tot abans que caigui, les màquines ja estiguin treballant a ple rendiment, llançant sal primer i palejant després. Un parèntesi a part mereixeria un debat sobre les tones i tones de sal que espargim a les nostres carreteres i als nostres carrers, si aquesta fa més mal que bé i si realment en cal tanta. No podem ser un país de neu, qualificar-la fins i tot amb el sobrenom d’or blanc, i al mateix temps pretendre que només nevi allà on quedi bé, per fer bonic o per tenir les pistes en condicions, i que no ens molesti en la quotidianitat. És com desitjar la gallina dels ous d’or per després matar-la. La neu la tenim per bé i per mal, i segurament el que hauríem de fer és aprendre a conviure-hi. Voler viure al Pirineu com si ho féssim en una gran ciutat de la costa o al Carib demostra quin és el nostre grau de contradicció.