Sembla mentida com de poderosa pot ser la nostra ment i la influència que pot tenir en les nostres accions, i que fràgil és la línia i creuar-la.
Pensem que ens queda lluny, que les malalties mentals són cosa d’uns quants, les depressions, les angoixes, i en canvi és una gran taca d’oli que pot arribar-nos a amarar en qualsevol moment.
Vides felices de gent amb èxit que com hem vist aquesta setmana amb la famosa i sempre somrient actriu espanyola Veronica Forqué, sota l’aparença forta, divertida i de celebritat, oculten una profunda tristor i sensibilitat que els treu la cuirassa i empeny penya-segat avall en un sense sentit.
Rialles, somriures i festes de pantalla que es converteixen en buidor i foscor a la intimitat i a porta tancada.
Ni els diners ni l’èxit ni les companyies ens poden deslliurar de vegades d’aquest sentiment que s’apodera de moltes ànimes.
Però de vegades la mateixa societat amb els comportaments, els comentaris o les exigències que es pressuposen n’és la culpable.
És la mateixa societat que aparta i assenyala per després desfer-se en elogis quan algú no hi és.
Tot plegat tan hipòcrita com cru, tan fals com una ficció sobre un escenari que salta per escapar-se.